FASE1: Sessió 2 i Sessió 3

1. Identificació de la sessió:

Sessió 2 i Sessió 3

Data: 18 i 23 de Setembre

Durada: 10h

Lloc: S.I.Badalona

Participants: tutor, professors i alumnat de l’AO.

Col·laboradors: Tutor de pràctiques.

Destinataris: Alumnat i professors de l’AO.

2. Fites:

(objectius i activitats)

- Recollida (notes de camp) i anàlisi d’informació de les pràctiques educatives (observacions directes a l’aula).

- Entrevistes individuals amb l’alumnat i families.

3. Desenvolupament:

(descripció del treball: acords, prioritzats, compromisos)

Com ja he mencionat a la sessió 1, durant els primers dies (abans de començar el nou curs escolar amb l’alumnat insitu) i havent recollit la informació que creia rellevant de la documentació del centre, de l’alumnat (expedients), funcionament general de l’AO (reubicat l’espai dins del centre en l’horari lectiu de l’alumnat de l’AO), dels professors, intercanviat i compartit metodologies (sobretot la mestra de l’àrea de matemàtiques, que fa un gran treball cooperatiu amb l’alumnat i ha estat un puntal per poder començar a introduir aquesta metodologia en les altres àrees), ara toca fer les observacions dins l’aula, per observar l’alumnat, acabar de perfilar “el fer” dels docents, tenir una idea general del dia a dia de l’aula i realitzar les entrevistes individuals pertinents que m’ajudin a encarar la intervenció.  Per això, he assistit un parell de matins a les classes ordinàries, fent les anotacions que he cregut oportunes per analitzar-les amb calma i extreure la informació rellevant i paral·lelament, he utilitzat els patis i les tardes (per evitar distorsionar el ritme de les classes i el funcionament intern del centre) per realitzar les entrevistes individuals a l’alumnat, tot i que en alguns casos, he hagut d’agafar l’alumnat en algunes hores lectives (fet que he posat en coneixement a priori al professor de l’àrea corresponent).

Al fer les entrevistes, hem de tenir en compte que, com a professionals, hem de saber escoltar, observar i valorar, dedicant el temps que sigui necessàri i propiciant un ambient relaxat, on l’entrevistat es senti comprès, atés i pugui expressar-se liurement, sense por a sentir-se jutjat.  Per tant, hem de tenir especial cura és COM parlem amb ells i QUÈ tractem per evitar conflictes innecessaris i una inctrusió a la intimitat).  Per aquest motiu:

• Hem d’estructurar molt bé la base de l’entrevista: per això cal conèixer les característiques de l’entrevistat (en aquest cas adolescència, entendre-la com una etapa de creixement i maduració a nivell biològic, psicològic i social amb l’únic objectiu de trobar la seva identitat i independència) i tenir molt presents les característiques que ha de reunir el contingut i la forma per a que sigui eficaç, és a dir, tenir un GUIÓ sobre tot allò que ens interessa saber per explotar tots aquells detalls que ens interessin de la vida de l’adolescent com: Familia (relació amb els pares, germans i grau de satisfacció), Amistats (activitat, esports, tipus de relacions), Escola (rendiment i grau de satisfacció), Tòxics (experimentació-abús, tabac, alcohol, drogues), Objectius (estudis, treball, família, ideals, il·lusions), Riscs (esports, ciclomotor, ambients violents, medicacions, abús sexula, alimentació), Estima (acceptació personal, autoestima, grau de satisfacció de la pròpia imatge), Sexualitat (informació, identitat, activitat, precaucions).
• Durant el transcurs de l’entrevista: Utilitzar preguntes obertes (explica’m més coses sobre això, com et vas sentir?, quins aspectes t’agradaria modificar en relació a...? Què vols dir amb això?), evitar els silencis prolongats i comentaris que impliquin judici de valor, Utilitzar respostes “mirall” repetint les seves pròpies respostes (com et sents quan et mires al mirall? M’odio. T’odies? A l’espera que amb sort l’adolescent seguiexi la conversa: si, per que...), evitar utilitzar “argot” de carrer, que tot i que ens pot semblar que ens facilitarà la seva proximitat per ser-li més familiar, caurem en l’error de pretendre ser un “col·lega” més que un professional madur (i això és el que busquen), anar resumint els punts que apareixin per facilitar la síntesis dels seus problemes i a ser conscients de les seves preocupacions reals, en casos compromesos, podem utilitzar exemples de terceres persones per permetre la proyecció (m0han dit que si fumes porros... que opines d’això?), evitar asumir un rol parental/marental substitut tot i que cal recalcar les seves característiques positives i les seves habilitats que molts cops, els pares agobiats per les seves conductes negatives, no han sabut apreciar i inculcar la responsabilitat, ells mateixos són els responsables de la seva pròpia cura (quantes més responsabilitats tinguin, menys problemes d’obediència apareixen), revisar i potenciar les nostres qualitats bàsiques (motivació, il·lusió, disposició personal per entendre’ls, valorar-los i sobretot, escoltar-los) amb la premisa que les nostres idees preestablertes i possibles “estereotips”, no iflueixin ni en el tractament ni en els consells que puguin donar-se, demostrant que som capaços de prestar a l’adolescent (i famílies) un veritable interés i un sincer respecte, encara que ens costi acceptar les seves idees i conductes.  Hem de vetllar sempre per a que l’atenció que reb l’adolescent ( families i professionals implicats) estigui fonamentada en el compromís per brindar orientació pràctica mitjançant tècniques adequade, mostrant una sensibilitat madura, i una actitud ètica i professional basada en la privacitat i confidencialitat.
• Final de l’entrevista: Que asumeixi la seva part de compromís (signatura del contracte de compromís) en el seu desenvolpament, acceptant la seva implicació en les activitats que es proposaran amb la intervenció, tant a nivell individual com a nivell global a l’aula.

Sota aquestes consideracions, i éssent fidel a la perspectiva contextual, interactiva i sistèmica de l’avaluació psicopedagògica, el que pretenc amb l’entrevista, és obtenir informació sobre l’adolescent i el seu entorn (motiu pel qual, en algunes ocasions, a posteriori, he realitzat qüestionaris senzills adaptats al seu llenguatge) i alhora que l’adolescent (i famílies) descobreixin un adult que sap escoltar i que pot orientar-los.  Tibant més enllà del tradicional QI i èssent fidel a les teories de les intel·ligències múltiples, pretenc generar una entrevista motivacional (tècnica amb la que es preten que l’entrevistat reflexioni sobre el seu problema lliurement i que alhora es senti recolçat i motivat en els seus propòsits de canvi) amb l’objectiu d’influir en la seva conducta, però respectant els seus punts de vista i la seva llibertat per escollir, per a que descobreixi (amb el meu suport), que es convenient per ell fer un canvi i que és capaç de fer-lo, indagant el context de desenvolupament de l’alumne, ajudar-los a comprendre que els passa, implicar-los en el desenvolupament d’aquesta transició (perspectiva ecològica de Bronfenbrenner) que per molt d’ells és tan traumàtica, reflexionant sobre on està, que l’ha portat a l’Aula Oberta, com es sent, quines expectatives té, quins són els seus interessos i motivacions, quines experiencies potencialment damàtiques ha viscut, quin és l’efecte de la seva actitut i comportament, i aconseguir que assumeixi el compromís per vincular-se en el seu desenvolupament, entenent que estem aquí per ajudar-lo i orientar-lo a tenir una millor qualitat de vida a tots nivells.

4. Recursos:

(bibliografia que hem llegit, notícies de premsa, enllaços a altres blogs o webs, aportació de documents, videos, imatges, evidències de tipologia diferent que mostrin les pràctiques que estem fent al centre)

EL Calaix de l'EAPero

Web de l'EAP de Terrassa
Entrevista diagnòstica con el adolescente

Eines Psicopedagogiques (recull de diferents EAP’s d’on he tret moltes idees per adaptar els documents que he utilitzat)

Full d’observació de conflictes

Pauta per Observar l'alumnat a l'aula

Observació d’estils d’aprenentatge

Entrevista amb l’alumne

5. Avaluació

(grau de satisfacció, conseqüències dels acords, compliment dels compromisos i acords, dades i indicadors de referència per avalua el procés i els resultats-prendre decisions, si cal reorientar la nostra intervenció):

En general estic bastant satisfeta, tret de la poca col·laboració de les famílies, que desafortunadament, com podia intuir, no he pogut entrevistar-me amb la majoria d’elles.  Aquest és un punt que cal treballar acuradament, ja que és una feblesa general en la que es troben tots els professionals del centre.  Per tant, cal intervenir i pensar estratègies per aconseguir que es vinculin més amb l’educació dels seus fills.  Per la resta, em sento feliç ja que:

• He recollit (notes de camp) i anàlitzat les informacions rellevants per al meva intervenció, vers les pràctiques educatives (observacions directes a l’aula).
• He realitzat les entrevistes individuals amb l’alumnat, favorablement, d’on he extert informació rellevant.

6. Observacions personals:

(grau de satisfacció, sensacions que s’han tingut, dificultats de relacions interpersonals, contradiccions, paradoxes, harmonies, desaharmonies amb la teoria)

Després de les observacions a l’aula he constatat que tot i que el professorat a l’aula és molt pedagògic i molt professional els manca coordinació entre ells i eines per trencar amb l’educació unidireccional mestre-alumne.  Per aquest motiu, penso que el Departament d’Educació o el Centre (donada la llibertat que té per crear formació dins del centre), hauría de propiciar un espai per compartir experiències entre els docents, ja que cadascú té les seves peculiaritats i aconsegueixen els seus objectius de maneres molt diverses, si unifiquèssin critèris extraient el millor de cadascun d’ells, la linia d’escola vetllaria per una educació constructivista, on el mestre guia i l’alumnat és realment el protagonista del seu pròpi aprenentatge.  Entre d’altres virtuts i defectes, en general els manca, a excepció de l’àrea de matemàtiques (que la mestra segueix una metodologia brutal de treball cooperatiu), és implicar més l’alumnat en el seu aprenentatge i confegir un sistema d’autoavaluació i coavaluació pel grup... és sols una hipòtesis... i tibaré per aquí també en el meu treball. (però això ho veurem en la FASE2).  L’alumnat en el seu conjunt, presenta una clara desmotivació, falta de respecte per tots i tot (tot i que encara respecten als mestres en major o menor mesura), manca d’hàbits, de reflexió, d’empatia... són força xenòfobs (curiós, ja que cap és d’arrels espanyoles), venen a l’institut a fitxar i punto! Entre ells no hi ha massa bona relació i constanment hi ha agressions verbals, comentaris masclistes i feministes, desafiament a l’autoritat (en alguns casos), no accepten les crítiques... és un grup divers i poc cohesionat...  No obstant, són adolescents i encara estem a temps d’encaminar-los.  Per això, el meu tutor i tutor de l’AO, i els mestres que conecten bastant bé, estan oberts a qualsevol inciaitiva, ja que confien en que a poc a poc, a mesura d’anar experimentant i intervenint , podran aconseguir si més no, que aquest alumnat trobi el seu camí.

En quant a les entrevistes efectuades, m’ha sorprés gratament, el diàleg que s’ha generat amb l’alumnat, poc a poc, s’han anat obrint i en general han mostrat il·lusió i ganes de ser escolatats.  Per fer una compartiva una mica estranya tots plegats són com ampolles de cocacola, que si no les remous agressivament, sinó que únicament les acarícies, no exploten esquitxant a tothom, sinó que llisquen suaument dins del got, per que puguis gaudir-la.  Així doncs, sembla que he sabut dansar al seu ritme i aconseguir, com a mínim, el seu respecte.

Respecte les famílies, pel que conec el centre i el tarannà de les famílies, ja podia anticipar que la seva col·laboració seria minse, però ho havíem d’intentar... així que una part de la teoría sistèmica queda coixa.  Hem d’aconseguir aquest grau de vinculació... ja fa temps que m’està rondant una idea pel cap, potser és poc pedagògica però penso que podría ser molt pragmàtica i podria sol·lucionar la mancança d’implicació: les families d’aquest barri (com molts d’altres), tenen moltes necessitats i mancances sobretot econòmiques (i tot el que comporta que un nucli familiar de 7 persones o més, o dos nuclis familiars, visquin conjuntament en petits recintes de 30 m2, subsistint de la paga de l’avia de sols 400 euros i amb sort! families amb un alt risc d’exclusió social, problemes de salut importants que requereixen medicaments que no poden comprar-se, families desestructurades amb episodis de maltractaments, suïcidis, abusos sexuals, presó, seguiments d’assistència social i molt més, que no cal mencionar, però segur que ja us feu una idea).

IDEA PERSONAL PER AFAVORIR LA COMUNICACIÓ AMB LA FAMILIA

Podría instaurar-se un programa de punts (s’ha de pensar molt bé el barem) per vincular la família i forçar-la a que vIngui al centre.  Oferta i demanada, nosaltres necessitem la seva presència, implicació i compromís vers l’educació  dels seus fills i ells necessiten menjar, així és que, si per cada sessió que vinguèssin a l’institut obtinguèssin X punts i per cada compromís que compleixin n’obtinguèssin uns altres, al final de cada mes podríen bescanviar-los al centre o en entintats col·laboradores (Creu Roja, Càritas...) per menjar (coses bàsiques: farina, arròs, pa...), amb això axonseguiríem per una banda que les famílies vinguèssin al centre (motivats per aconseguir punts), que es vinculèssin en la consecució dels objectius i compromisos que hagim pactat (com més objectius aconseguits més punts) i per l’altra, asegurar-nos que aquell nucli familiar tindrà menjar (necessitat bàsica).

Tot plegat, els ajudem a reduir l’angoixa que suposa no tenir res per dur-se a la boca i solventariem el problema de la NO comunicació i la NO vinculació, i el centre faria una autèntica intervenció comunitària, en la que necessitaria col·laboradors que creguèssin en el projecte (Càritas, comerços de la zona, Creu roja...) Menjar és un dret i una necessitat, llavors que el centre sigui un trampolín per aconseguir-ho.

És clar que aquí podríem entrar en la picaresca de les families... però podría ser un bon projecte en el que pensar... I ja hi pensaré quan acabi el PRC2, ja que penso que pot ser molt efectiu.

A part d’això, el més feixug per a mi, ha estat seleccionar i adaptar els instruments concrets (pautes observació i entrevistes amb l’alumnat, guions...) per aconseguir optimitzar el temps i aconseguir la màxima informació rellevant per poder concretar la intervenció. No obstant, amb el suport del meu tutor, la meva motivació i la tasca de recerca que he efectuat, ha conseguit recollir el màxim d’informació (fent un resum final remarcant les simituds i diferencies de l’alumnat entre si, per preveure accions conjuntes (similituds) i accions/sessions individuals (per les diferències, on treballaré, conjuntament amb el meu tutro i tutor de l’AO, els aspectes més rellevants detectats).

Tot aquest procés per adaptar i robar instruments funcionals (pautes d’observació, guions d’entrevistes...) ha fet que prengués consciència de la importància d’aquesta part bàsica de la intervenció com és l’avaluació/diagnòstic, sobretot per que per optimitzar el temps i les energies, has de tenir molt clar que busques i com vols obtenir-ho.  Fins ara, al llarg dels semestres a la UOC, tot era teoría, però un cop he hagut de confegir els instruments i executar les entrevistes i observacions, he vist que no hi ha un llibre màgic que et doni les pautes, sinó, teories i teories i tot i que internet està plè de recursos, la seva funcionalitat és molt específica per cada context en el que intervens.  Aquesta tasca, m’ha ocupat més temps del que esperava, això vol dir, que he de treballar més intensament, i des d’ara em comprometo a seguir cercant instruments per agilitzar les meves tasques futures.  I des d’aqui us convido a que si teniu enllaços o documents concrets que puguin facilitar el meu aprenentatge me’ls feu arribar, ja sigui pel fòrum de l’aula, al meu correu personal o com a comentaris en aquest mateix blog!